He passat moltes hores a soles amb la música, traslladant-me a altres racons i èpoques, coneixent-me una mica més.
La màgia de veure un directe un grup de persones tocant, em provoca sempre un batec molt fort, una llàgrima, un somriure involuntari als llavis.
Fa un parell d’anys, a punt per als 40 i en una època de reflexions internes, notava que em faltava alguna cosa per completar-me.
El cos em demanava poder expressar-me a través de la música…, cantant, i així vaig començar cada cop que tenia ocasió, en total intimitat quan estava sola a casa, en el cotxe… i era un moment meu, secret i privat que era incapaç de poder-lo compartir amb ningú.
Després d’una temporada amb aquestes sessions, notava que per poder treure tot el que jo necessitava, estava molt limitada a nivell tècnic i necessitava saber més de la meva veu, volia aprendre, per això vaig començar a fer classe de tècnica vocal, teatre musical, interpretació de cançons.
Per vàries raons, havia escoltat la música dels Jim Tersol & The Dreamers amb molta admiració. Mai hauria imaginat poder ser una “dreamer“… però gràcies a aquelles meravelloses i inesperades casualitats de la vida, se’m va brindar l’oportunitat, que vaig acceptar fer un pols entre la por i la il·lusió… però ja ho diuen: “let your dreams be bigger than your fears“????.